mercredi 1 décembre 2010

LOS SECRETS DE MA COSINA

Vos prepausi un tèxt meu, escrit en Francès que fuguèt revirada dins la revista Òc pel poeta Joan-Pèire Tardiu que ne grámerceji.

Un jorn l’ermita arribèt sul causse, a l’endreit pus endefòra de tot, ont i a pas que las pèiras que fròtjan. Los bruches que corrián disián qu’èra un de la vila, un d’aquels que « tòrnan a la tèrra », que venon viure dins los ostals vièlhs e te fan de plantacions de kiwís la dimenjada. E, a çò que me contèt l’arbre, l’òme i auriá tornat mastar una casèla de pastre que las lausas èran tombadas pel sòl. Coma que n’angue, s’i seriá rebondut, per o dire tant d’un biais pròpri coma figurat.
Ieu pr’aquò l’endreit lo descobriguèri sonque del temps qu’èri doctorant en biologia vegetala a l’INRA e qu’acabavi ma tèsi sul vielhiment dels arbres. Per aquela recèrca caliá far tot un flòc d’estudis comparatius sus d’escapolons de vièlhs especimèns isolats e coma mon amorosa trabalhava a Montpelhièr, aquò èra en solitari que tota la setmana estralhavi los causses en cèrca dels troncs pus vièlhs. Nos tornàvem trobar amassa la dimenjada e contunhavi de far ma culida per respondre a la quita demanda de mon amiga que, curiosament, se sentiá pas espanida al pus fons d’ela qu’en dralhant pel campèstre dinc’a tant que fuguèsse arrenduda. Sa tissa la butava de contunh e aquò’s ela que fuguèt l’encausa qu’explorèssi un causse peirós qu’autrament l’auriái pas jamai estralhat.
 Un dimenge, partiguèrem en veitura per tal de nos anar pèrdre al pus pregond del desèrt francés. Alavetz, tanlèu arribats al cap de la rota, ambe las cauçaduras als pès, nos roncèrem dins un clapàs capelat d’euses. Erem ambe la saca sus l’esquina, lo camembert, lo talhon de cambajon del païs, e lo pan de miga : galhards e mai uroses, caminàvem a vista de nas e traversàvem d’un pas bravament afogat un planòl rascle. Après qu’agèrem caminat tres oras de temps, nos engulhèrem dins un airal que la vegetacion l’aviá defugit. I aviá sonque de fuèlhas d’agrífol que nos venián graupinhar los pompilhs quand, a la virada d’un desnivèl, tè ! aquí qu’apareguèt davant nosautres. Era pas mai naut qu’aquò, lo tronc ventrut, e, en lo vegent de luènh, semblava un omenàs arbrejaire ambe de cauças de velós lenhós, un d’aquels que parlan d’un aire content d’eles, ambe las mans dins las pòchas e un parelh d’ussas espessas qu’ombrejan lors uèlhs malauts. Quicòm de macabre. Agèri lèu la sentida qu’aquel arbre èra d’aquels ògres que s’enraiçan e que los pòdes pas tombar aisidament, una sentida pas brica agradiva.
Quand mon pissadís s’escampilhèt sus la tèrra assecada, m’avisèri que s’amodava aquí una brava reaccion contra ieu, coma se l’arbre rebutava aquel crime de maca-magestat, qu’auriás dit quitament qu’aviái pissat sul « Sause Vièlh » de Tolkien. Me tornèri embraguetar, te faguèri a la lèsta un prelevament sul casse reguèrgue, puèi tornèri ambe la nòvia per tal de manjar amb ela lo vrespalhon sus l’erbeta, camembert e talhon de cambajon. En prenguent lo cafè, sortiguèri l’escapolon de casse que m’esperforcèri de ne legir las linhas lenhosas, e, zo confessi, èra ben lo prelevament pus estrange que me fuguèsse estat donat de veire : lo tròç tirat del tronc clausiá, en mai de la lenha, de pichons esclapons de pèira e de brigalhs d’evòri o d’òs. L’istòria de l’arbre començava atal : un jorn l’ermita arribèt los uèlhs macats e còp sec los bruches correguèron qu’èra un d’aquels que « tòrnan a la tèrra ». Aviá penjat son lum dins una casèla de pastre que las lausas èran tombadas pel sòl. L’arbre sabiá l’afar : aviá conegut aquel òme.
Al ras de la casèla i aviá un ròc qu’ambe l’erosion aviá un biais de conca, una mena de lavabò natural que s’emplenava de nonent al briu de la jornada per balhar cada jorn a un òme çò que i cal d’aiga. En i anant doçament, l’ermita de las cauças de velós sachèt estalviar l’aiga per tal d’entreténer coma cal un ortet.
Aquel òme que parlava amb un aire content d’el e las mans dins las pòchas èra pas un païsan ni mai un ortalièr del dimenge, lo trabalh de l’òrt èra per el un afar que i permetiá de subreviure ; aimava pas las plantas, aimava pas los animals, èra un misantròpe, un ancian director d’escòla d’art que viviá ara en mitan rural. Aviá ajut son ora de glòria, sos biaisses de ministre, sos rendètz-vos ambe de ministres, justament. Mas i n’a qu’èran estats geloses d’el e sos emplegats l’avián quitat per l’atacar fin finala en justícia. Los artistas tanben, aquels conasses que me fan dire, te l’avián secutat, a-n-el qu’èra un bastisseire : dètz e sèt galariás qu’aviá montadas, sens comptar l’escòla… Ni mai un tesson solfinaire de trufas negras, l’aviá sachut trobar, l’argent, amodar los rasals, aver amb el lo monde que caliá. Son filh èra prumièr president de cort d’apèl, sa femna s’èra engulhada coma quicòm al Ministèri de la Cultura e aviá collocat una de sas filhas al Conselh Regional, del temps que l’autra èra maridada amb un militari cosin del president de la Cambra de Comèrci e d’Industria. Era un d’aquels novèls senhors de la Republica, d’aquels ògres que s’enraiçan e que los pòdes pas aisidament desregar.
Sonca que pecaire, coma dins totes los contes de fadas ambe d’ògres e de princessas, un jorn de revòltas, la jacariá aviá tot afrabat. Los Jaques - aquels emplegats pas jamai pagats, aquelas femnas agarridas, aquels artistas mespresats, envejoses – te li estropèron las dròllas e la femna, quicòm que per el, rai, èra pas grèu d’espersé, mas aquò’s l’afront sens se’n poder venjar qu’èra desondraire per òps. E puèi aquela cacibralha l’avián volgut penjar, mas el aviá escotelat una de las jovas revoltadas e aviá escampat lo cadabre del prumièr estagi de son escòla d’art ont sosteniá lo siètge, en aprofietant atal aquela diversion escasuda per s’enfugir per una pòrta esconduda.
Aquel òme malsapiós ondrat d’ussas arbrejairas aviá rejunt lo campèstre abartassit e dralhat un brave brieu dinc’a las confinhas del monde de las cartas. A la perfin aviá trobat la casèla de pastre. L’art e sos privilègis senhorials, aquò èra un afar acabat. Rebutat per sos companhs e descorat per la creacion artistica, èra vengut ermita e cada jorn a tengut l’ermita remenava lo passat en se pausant de questions sus sa casuda. A despart d’aquò, en entretenguent son òrt, escampava de pèiras a las bèstias salvatjas qu’èran pas gaire espessas pr’aquò, e plangiá plan d’aver pas d’ortalièr ni mai de felena que te i poguèssi ficar un emplastre, que pecaire aimava pas las plantas. Aimava pas tanpauc far los afars e aviá pas jamai ajut lo biais de res : sonca que, a l’enrevèrs, èra estat bravament amarvit quand s’agissiá de far siás las realisacions dels autres.
Un jorn que rondinava plan mai que de costuma, te vegèt una flauja insolenta que brulhava, l’insolentona, dins son ortet. Aquel arbronèl naissent qu’aviá lo fetge de començar de butar de rams, i veniá panar l’aiga. L’ermita te prenguèt la palabessa per escanar, d’un gèste afrabaire, aquela panaira que se podiá pas desirar e que la desirava saique pas. Mas d’ausida i tornèt pel cap l’enveja qu’aviá d’una felena a matrassar : e ben tè ! en finala perqué pas ? Perqué d’aquel freule brostet ne fariá pas la feleneta blonda que somiava de i tòrcer los punhets… Pausèt la palabessa.
Alavetz l’ermita s’esperforcèt de far demesir de tot biais aquel esper palficat dins la peiralha, aquel tronc prometeire d’un bòsc vertudós ; preniá un maissant plaser a i desfulhar la camba, a i tòrcer lo branc, a far patir aquel aglan ramificat, a i pissar dessús : que pissar sus aquela metafòra, èra d’un biais pissar sus la quita vida e i tòrcer los punhets…Aquò èra, a sos uèlhs malauts, mestrejar l’astrada.
Per fòrça calguèt ben que se mainèsse que sens p’raquò s’enraiçar a plec, la planta se manteniá. L’ermita s’embaurèt pas, que n’aviá fiblat de plan mai vertudoses : tres setmanas d’agarriment moral e arribava a domdar qual que fuguèsse…Atal, puslèu que de desregar lo pichon casse, se faguèt un plaser de contunhar a i’n far veire las pèiras, tant talament pecaire que l’arbre arrestèt a bèles paucs de ramelar e que son folhum calve comencèt de jaunejar. Crusèl, l’ortalièr voliá pas veire son enemic tombar d’un còp, - aquò’s mens la mòrt dels autres que i agradava de veire que non pas lo moment que n’èran a las espèrras al cap d’un long combat desparièr.
Benlèu ben que son èrnha i veniá de çò que tot pichonet l’avián tròp peltirat, mas aquò l’ermita z’aviá oblidat ; los arbronèls son als arbres çò que sèm als dròlles, e, coma per un dròlle, lo caractari d’un arbre s’apren a l’educacion que receb lo broton. A mesura que creissiá, lo bonzaï veniá maissant. Aquela maissantisa de’n prumièr se mostrava pas a bèls uèlhs vesents, e lo mal prenguèt, coma òm z’auriá pogut pensar, a las raices. Lo pichon casse aviá plan comprés que l’ermita i’n fariá veire a mesura que vendriá pus bèl e aquò’s per causa que deminguèt sas montadas de saba e que s’esperforcèt de far créisser sonque sas raices, mai que mai las que probainavan de cap a l’òrt qu’atal ne pompèt lo pauc d’imor que permetiá a la legumalha d’amadurar. Aquel revenge portèt frucha en faguent perir la de l’òrt : plan mai enganiva que non pas las atacas de front de l’ermita, aquela dieta aflaquiguèt tarriblament lo que, pro curiosament, s’avisèt pas d’apariar la mòrt de son ortet ambe la butada del casse. Per portar remèdi a la manca d’ortalissa, calguèt que l’ermita se botèsse a caçar e atal tot un brieu fuguèt luènh de l’arbre. Aquel temps vegèt lo pichon casse remosar tota son energia per ajúnher -en faguent créisser una raiceta longa- la conca emplenada d’quela aiga fresca e escarsa que se’n assadolèt alavetz tant coma poguèt dinc’a tant que l’ermita tornèsse.
E l’ermita tornèt, l’uèlh desvariat e lo cròc lusent, amb un mèrle a mitat descompausat a plec de cais. Pecaire, aviá cambiat qu’es pas de dire dempuèi qu’èra arribat sul causse ! De nautor mejana e lo ventre espés coma un tronc d’arbre, d’aquel temps semblava de luènh un gròs casse uman a la rusca de velós, d’aquels que pr’amor que sabon cunhar las raices al pus pregond del terren social fan grelhar sonque de cepets. Quand l’arbre vegèt tornar a la jaça vièlha l’ermita encrocat coma un maissant euse ambe los pès capelats de micòsi, comprenguèt que lo tipe èra prèste a se daissar desregar. L’ògre se mainèt çaquelà, bravament emmalit, qu’ambe los tres jorns qu’èra pas estat aquí n’i aviá ajut pro per que l’arbronèl venguèsse un tronc vertudós ambe de raices pregondas. S’aquò i fuguèt penós de s’avisar d’aquò, l’ermita comprenguèt a qué s’apreniá aquel espaniment subte de l’arbre sonque quand se volguèt desassedar e que te vegèt la raiceta cunhada dins la conca eissucha. Amalit, l’ògre cussonat se roncèt dins la jaça per ne  tornar sortir còp sec armat d’una pigassa.
Era en bon mèstre que l’ermita aviá mesestimat son maissant escolan e, a dos passes del tronc que voliá ajúnher, trabuquèt sus una raiç enganiva qu’èra sus son camin. Emportat per la pèrda d’equilibri, rebalèt cap prumièr contra un branc grafut que l’esperava e que dinc’aicí aviá un aire bonàs. L’ermita udolèt de la dolor patida quand lo branc i crebèt los uèlhs.
L’arbre aviá ganhat e i aviá tot pres: son òrt, son aiga e amb aquò de segur son avidament, son autoritat e mai sa dignitat. Coma aviá quitament pus los uèlhs per se plorar, l’ermita podiá pas far de mens que de se daissar morir de nonent, domdat, d’ara-enlà d’un biais incontestable, pel casse. Atal, tanlèu qu’agèt tirat de la pòcha de sas cauças l’auselon mòrt qu’aviá portat en venent de caçar, l’ermita se permetèt un darrièr vrespalh e, se sachent condemnat, s’embarrèt dins sa casèla ont moriguèt desprovesit de tot.
Un còp que lo maissant director, per fin, fuguèt mòrt, l’arbre patiguèt pus coma autres còps d’èstre agarrit a tengut, e poguèt créisser e se mastar a bèl èime. Coma aviá crescut al pè de la casèla, lo casse, per se tirar de l’embarrament peirós, auriá degut desbolhar la bastenda. Sonca qu’aquò’s pas aquò que faguèt, pr’amor que se voliá manjar l’ermita e mai engolir sos òsses per tal que demorèsse pas res d’aquel òme qu’aviá tant asirat. Alavetz se botèt a créisser en arc viradís a l’entorn de la casèla dinc’a tant que de son tronc los dos caps se rejunhiguèsson : l’arbre engoliguèt la casèla que brigalhèt ambe los rèstas de l’ermita e atal emprenhèt lo sieu còr lenhós de brisons de pèira e d’esclapons d’òsses.

Lo jorn qu’arribèri a l’endreit pus en defòra de tot que se pòsque trobar sul causse, ont i a pas que las pèiras que fròtjan, aquò’s aquela istòria qu’ai tornada trobar embarrada dins lo tròç de lenha tirat del tronc, qu’al dintre i clausián, en mai de la lenha, de bocinòts de pèira e de brigalhs d’òsses. Agèri, tot legiguent aquel raconte òrre, una revelacion, un òrdre vengut del cèl : l’amiga e ieu, aquò’s pas per còp d’asard qu’èrem venguts a-n-aquel endreit ont s’èra cunhada la raiç del mal. Sachèri que bastiriái aquí un ostal ambe de panèus solaris e una eoliana : rai, me despatolhariái ben ambe lo burèu de pòsta per tal que lo factur poguèsse passar aquí !
Anguèrem a la vila, a la Comuna pel cadastre, veire lo proprietari, mercandejar lo pètz, aviam crentat la preempcion de la SAFER, enfin poguèrem crompar lo terren ont tornèrem, colons que sèm, per i penjar nòstre lum. Los uèlhs en finala dubèrts per ma mission purificadoira, abandonèri ma tèsi en biologia per venir, ieu qu’èri de la vila, un d’aquels que « tòrnan a la tèrra », e plantan de kiwís la dimenjada. Prudentament armat d’una tronçonusa, tombèri lo casse dolent e los ressegaires me’n faguèron de pòstes que faguèri secar longtemps.
Uèi, dins mon ostal bastit a l’endreit ont èra la jaça vièlha, ai fait pausar una remirabla cosina integrada en fusta de casse, ambe d’incrustacions de pèira e d’òsses, una cosina escalprada dins la fusta d’un d’aquels ògres que s’enraiçan e que los pòdes pas aisidament tombar, mas qu’un còp tombats te balhan de pòstes subrebonas. Quand l’ola cantorleja e que las sauças chuquejan, los invitats i vòlon entendre la promessa d’una bona mangisca. Ieu pr’aquò, sabi ben qu’aquò’s mas pòstes que cridan venjança. Per las far calar, après cada vrespalh, atuqui lors malediccions a còps d’esponga embeguda de javèl. 


Julian CAMPREDON - Brûlons tous ces punks pour l'amour des elfes, edicions Monsieur Toussaint Louverture (www.monsieurtoussaintlouverture.net)




3 commentaires:

  1. Gâcher ainsi un admirable texte en le travestissant en patois!
    Vous êtes un terroriste monsieur.
    J'en parlerai à l'auteur, un certain horloger suisse, qui, j'en suis sûr, vous fera ravaler votre capèt occitan.

    RépondreSupprimer
  2. Es malin! Es mon blòg de la fac d'occitan! Ça va gueuler sec espèce de néo-bouillabaisse!
    En lyonnais vous étiez plus sage.

    RépondreSupprimer
  3. Tas novelas son totjorn plan trash (coma se ditz en occitan ancian... :-D ) Me lo fau 'chaptar ton libre !

    Ieu maitot, essaie d'escriure de las istòrias fantasticas... Mas ai pas tant de talent coma te !!

    http://ieumaitot.nireblog.com/post/2009/03/27/framboisas

    RépondreSupprimer